Però el més interessant d’aquest document és la quantitat d’errades ortogràfiques (i incoherents) que hi podem trobar en la part valenciana (o catalana). La primera que trobem a dalt de tot, quan tradueixen DIRECCIÓN GENERAL DE TRÁFICO per DIRECCIÓ GENERAL DE TRANSIT, trànsit hauria de dur accent obert. A sota mateix gairebé corregeixen l’error, traduint JEFATURA DE TRÁFICO per “PREFECTURA DE TRÁNSIT“. La diferència entre el primer error i el segon és que el primer no el detecta un corrector ortogràfic (transit és un adjectiu) però el segon sí.

Després trobem que la data de naixement és la data de naximento, que dels cognoms en diuen congnoms (el segon cop que apareix aquesta paraula, ho fa correctament) i que una plaza catalana és una paça en cas del comprador i una praça en el cas del seu representant. De la mateixa manera, un cotxe no es destinarà a lloguer, però sí a llonguer.

Però no només d’ortografia viu la DGT, també s’atreveixen amb l’apassionant món de la sintaxi,  com quan tradueixen Espacio Económico Europeo per Zona Econòmic Europeu, en el (mal traduït) requadre de PROCEDÉNCIA.

El que m’ha arribat al cor, tan mateix, és l’error que dóna títol a aquest article. Podeu buscar-ne més, me n’he deixat algun, seguint aquest enllaç [PDF].

Aquests errors em fan pensar que la DGT no té el més mínim respecte pel català. Perdó, pel catlalà i balencài.

—–

Nota: si mireu aquesta pàgina hi trobareu altres documents que tenen errors similars. Podeu gaudir d’accents oberts a les is, per exemple. I no m’he pogut queixar a través de la web perquè quan vaig a la pàgina de contacte em diu que: “Esta sección no está disponible en estos momentos Disculpen las molestias”.

Això podria succeir a El Borge (Màlaga), població que, segons es pot llegir a La Vanguardia, proposa celebrar batejos civils. En comptes dels macarrons, el que no agrada a l’alcalde de El Borge, José Antonio Ponce (IU), és la religió. Però els batejos sí. El que no té en compte és que si traiem del bateig la part religiosa el que ens queda és un nen sense batejar.

La idea és ben simple. De fet, el que pretén aquest bon home és donar una alternativa laica (o civil, no ho tinc clar) a un sagrament de l’Església Catòlica, com ja n’hi ha pel matrimoni. La diferència és que en el matrimoni civil s’adquireixen una serie de drets (i deures) que no es podrien obtenir d’una altra manera. Però no és el cas dels hipotètics batejos civils perquè sinó ja faria anys que existirien.

D’altra banda, si això tirés endavant, el següent pas lògic seria fer una confirmació civil i una eucaristia civil. La penitència civil ja existeix i he sentit a dir que per això existeixen els advocats. El que no em queda clar és en què et convertiries quan rebessis el sagrament de l’orde civil. En funcionari? I qui t’administraria l’unció dels malats? No pot ser l’enterramorts perquè aquest treballa a posteriori, però tampoc pot ser un metge perquè la seva feina és que no calgui tal sagrament. S’haurà de treballar el tema a fons.

De totes maneres si el que volen és fer el mateix que s’ha fet tota la vida, però d’una altra manera, podrien fer com jo i fer-se de l’Església del Monstre Volador d’Espagueti i viure la vida com un autèntic pastafari. Abraceu la fe.

Tanmateix, hi a gent a qui li agraden els símbols. Per exemple, a les Espanyes els agrada el toro. A La Vanguardia, a l’article Vuelve el toro, ens expliquen que, a causa de les competicions esportives (fórmula 1, tennis, futbol…), els espanyols han arreplegat el toro com a símbol identificador. I no qualsevol toro: el toro d’Osborne, com si tots fossin bevedors de conyac. Que no ho són. Més aviat són bevedors de Red Bull.

El més curiós, com comenta l’article, és que el maltractament i assassinat públic dels toros en pro d’una suposada intenció artística inexistent, cada cop, per sort, agrada menys; i precisament molts d’aquests que ara prenen el toro del conyac com a símbol, no gaudeixen del funest espectacle de tortura animal.

Per què, doncs, prendre un toro negre bidimensional com a símbol? Potser per les seves qualitats. El toro és un animal fort, normalment tranquil però, si cal (si li toquen els collons), ferotge. I parlant de collons, el toro de la beguda alcohòlica els mostra alegrement, orgullós. I, per tant, l’orgull dels collons potser també és una qualitat que els que prenen el toro com a símbol patri tenen en compte.

D’altra banda, el toro és un animal banyut, com se’n diu d’aquell marit enganyat per la muller. A més, és clarament mascle, com indiquen els seus testicles, o sigui que no és políticament correcte. O, dit d’una altra manera, no hauria d’agradar a les feministes. A més, com deia, és un animal condemnat a mort, però no en el sentit que comparteixen amb tots els éssers vius –que algun dia hem de morir–, sinó en tant que algú vindrà i els matarà lentament mentre un grapat d’altres animals aplaudeixen extasiats per la visió d’un art que no ho és pas.

En definitiva, com tots els símbols, el toro té els seus avantatges i els seus inconvenients. I, sobretot, té el pitjor dels inconvenients: ser un símbol d’identitat nacional.

Per cert, del burro català, tres quarts del mateix.

Per això resulta sorprenent que el Col·legi Oficial d’Enginyeria en Informàtica de Catalunya publiqui al seu blog informacions esbiaixades que afavoreixen a les consultories per davant dels enginyers. És el cas de l’article Falten 10.000 experts en tecnologia, publicat ahir al seu blog. La font, cap sorpresa, és l’Asociación Española de Empresas de Consultoría (ASEC). En l’article s’obliden que els sous dels enginyers en informàtica així com la resta de condiciones laborals (hores, estrès, responsabilitats…) poden ser bastant dolentes. I que, per tant, passen dues coses. La primera és que hi ha gent que marxa a l’estranger. La segona és que la veu corre i els nous estudiants prefereixen estudiar altres carreres. De tot això no se’n diu res a l’article. Només s’hi diu que, per manca de professionals, s’ha d’anar a buscar treballadors a l’estranger. Dit d’altra manera. Mà d’obra encara més barata.

Una cosa similar ha passat amb els metges i la sanitat pública (que vol contractar metges sense títol homologat). I el Col·legi de Metges, evidentment, no s’ha posicionat contra els metges col·legiats.

La noticia es repeteix cada cert temps: Les empreses tecnològiques busquen professionals per créixer, Això és una emergència: es necessiten enginyers, La falta de ingenieros informáticos desespera a las empresas del sector, sempre oblidant-se dels treballadors i pensant només en les empreses. En aquest sentit, l’article Yo he visto unos pocos de fa un any de Ricardo Galli continúa sent vàlid. Per ser justos, un (1) cop va ser, més o menys, al revés: La manca de professionals tractada en els debats sobre economia digital.

És bastant trist, que el COEIC no sembli estar a favor dels seus col·legiats. Potser ens hauríem de fixar en la E de l’acrònim. Vist com està la cosa, potser la E hauria de ser d’Empresa.

En tres anys de col·legiat encara no he tret cap (cap!) benefici de ser-ne. No tinc cap noticia que s’hagi fet res contra l’intrusisme (una de les raons de ser dels col·legis professionals). I, ara, això. Potser que ho deixi de ser.

Col·legiat (per ara) 700.

I cada cop passa altra vegada, això o res semblant, els que som capaços de separar realitat i ficció hem de sortir a la contra per explicar-ho. Que el fet de jugar a un joc de carreres de cotxes no vol dir que condueixi a 200 per hora per la Ronda Litoral (de fet, no tinc carnet); que el fet de jugar a barallar-me amb uns quants orcs a cops de destral (perquè sóc un nan (a la ficció!)) no implica que quan surti al carrer em vesteixi com un nan, amb el meu casc, cota de malla de mithril i un assortit de destrals i masses que m’agradaria veure en un control d’aduana de l’aeroport. Com a molt, aquell dia no m’he afaitat.

Un joc, un llibre, una pel·lícula, si no et diuen què has de fer a la vida real, són ficció. Un altre exemple el tenim en un joc d’ordinador sobre la Guerra Civil espanyola. Va aparèixer gent queixant-se que es pot jugar amb el bàndol roig i guanyar. Doncs clar que sí. És un joc. JOC. Cal que acudeixi al diccionari? Fa molts anys existia un joc d’ordinador (com a mínim per Atari) que es deia North & South i era sobre la Guerra Civil americana. Evidentment, podia guanyar el Sud i ningú no es va queixar. Perquè era un joc.

Per tot plegat em sap molt greu que aparegui algú a qui respecto, com és Pilar Rahola i digui que un joc d’ordinador fa apologia de la violència, a l’article Jugando a matar policías . Com a mínim ella té clar que un joc és ficció:

Pero también es cierto que hablamos de ficción, en la misma línea de las películas violentas que abundan en las carteleras de nuestros cines. Quizás el escándalo no radica en la violencia, sino en que esa violencia se proyecta en nuestra bonita ciudad.

El que no té clar és què és apologia i què no:

Reconozco mis dudas, aunque expreso, al mismo tiempo, mi profundo hartazgo por la constante apología de la velocidad extrema, la testosterona salvaje y la violencia gratuita que impregna la mayoría de videojuegos del mercado.

L’apologia, i ara sí que hauríem d’anar al diccionari (de la RAE, ja que l’article és en espanyol), és:
apología.

(Del lat. apologĭa, y este del gr. ἀπολογία).

1. f. Discurso de palabra o por escrito, en defensa o alabanza de alguien o algo.

I un joc, el que sigui, no té perquè defensar o lloar la violència pel sol fet d’aparèixer-hi actes violents. Que jo recordi, a Bola de Drac, sèrie sovint atacada per colles d’ignorants, en cap moment es deia que el que havies de fer era anar pel carrer pegant a la gent. Al contrari, la majoria de personatges volien la pau i haguessin preferit lluitar per esport. I, per tant, la gent no va pel carrer fent kames a tort i a dret després d’haver vist Bola de Drac.

El problema no és el joc. Com sempre, el problema són les persones. Si no s’ensenya als demés les diferències entre realitat i ficció, que la ficció no ha de traspassar-se a la realitat, si no s’ensenya que matar no està bé, si no s’ensenya que conduir a altes velocitats és perillós, si no s’ensenya que no s’ha d’anar pel món matant orcs i uruk-hais, tant hi fa que hi hagi jocs, llibres o pel·lícules. I al revés: tot això pot existir si s’ha educat a tothom correctament en aquest sentit.

Això ho dic per una notícia d’agències que reprodueixen els diaris peninsulars amb lleugeres modificacions en el titular i potser en el contingut. Avui: Amy Winehouse es cola en l’examen final de Literatura Anglesa de la Universitat de Cambridge, El Mundo: Las letras de Amy Winehouse son analizadas en Cambridge, El País: Amy Winehouse se convierte en materia de estudio, La Vanguardia: En Cambridge comparan la poesía de Raleigh y las letras de Winehouse.

Resumint una mica la notícia: els estudiants d’un curs de literatura anglesa de Cambridge han hagut de comparar un poema de Raleigh amb tres cançons: Fine and Mellow, de Billie Holiday, Boots of Spanish Leather, de Bob Dylan y Love is a Losing Game, d’Amy Winehouse.

Però en tots els casos la notícia es centra en el fet que s’hagi de comparar un poema clàssic amb una cançó de l’Amy, passant de llarg de Billie Holliday i de Bob Dylan. És a dir, que la notícia hauria de ser que s’ha demanat que es comparin cançons amb un poema de Raleigh. I tot plegat tampoc seria notícia per dos motius. El primer és que l’única diferència essencial entre la poesia clàssica i les cançons és que les segones van acompanyades de música: a tot arreu hi ha rimes, mètrica, sentiments. El segon és que, tenint en compte allò del gos mossegat, el 2001 ja es va demanar d’escriure un assaig sobre la tragèdia amb versos dels Bee Gees. Una semblança interessant, per cert, entre Amy Winehouse i Walter Raleigh és que comparteixen “l’afició per fumar substàncies exòtiques”, segons explica l’Avui.

Pel que sembla, un titular on hi aparegui Amy Winehouse deu vendre més que d’altres. Probablement, si en comptes d’Amy Winehouse els de Cambridge haguessin escollit algún altre compositor (que s’hauria unit a Billie Holliday i Bob Dylan) no ens hauríem assabentat de tot això. Perquè llavors la mateixa notícia ja no té gràcia, i aquesta (que no ho és) en té per culpa del seu enfoc.

Inventar cap enrera és doncs una espècie de regressió o d’involució tecnològica bastant inútil. És art. I, és clar, hi ha artistes que tiren pel dret. És el cas de Paul St. George i el seu telectroscopi.

Com explica una notícia d’agències publicada a El Mundo (Un telescopio ‘une’ a Londres y Nueva York), en Paul St. George ha muntat un telescopi per veure algú de Londres des de Nova York i viceversa. Resulta que va trobar un projecte de finals del segle XIX del seu besavi Alexander Stanhope St George que explicava com construir precisament aquest telescopi. El projecte no va arribar a bon port i va ser oblidat.

Però Paul St. George, a principis de segle XXI ha decidit que el projecte ara és tècnicament possible i l’ha dut a terme. Ara bé, després de consultar la pàgina web del projecte el que no em queda tan clar és que hagi seguit totes les indicacions tècniques del seu avantpassat. Perquè Alexander havia pensat en un telescopi òptic, dels de tota la vida, però ara s’ha comptat amb la col·laboració de Tiscali, una important empresa de telecomunicacions britànica. I, segons la notícia de El Mundo, també amb càmeres de vídeo HD.

A la notícia, a més, s’hi recull una frase de Nicki Webb, cofundadora de Artichoke, productora del trasto. Diu:

Lo interesante de todo esto es que podemos explorar la idea de conectarnos y romper las barreras de lo que puede ser o no cierto y de lo que podemos o no creer.

Suposo que els hem d’estar agraïts per reinventar la webcam i, a sobre, per intentar fer-nos creure que això abans no es podia fer. Perquè als xats no menteix ningú.

Després venen les votacions i constatem que no tenen cap gràcia: països ex-soviètics que es voten entre ells, països ex-iugoslaus que es voten entre ells, Grècia que rep punts més per la imatge que per la cançó. A partir d’aquest anàlisi queda clar com es guanya un festival d’Eurovisió.

Sembla que abans Eurovisió es podia guanyar a cop de talonari, com la Copa d’Europa. Aquests dies pre-eurovisius s’ha parlat sovint sobre si Massiel va guanyar el festival per mèrits propis o no. Tot sembla apuntar que no. Mercè Balada i Mònica Ramoneda recuperen unes cròniques publicades a La Vanguardia l’any 1968 sobre els dies previs a aquella edició del festival, sota el títol “Con Franco ganábamos Eurovisión” I tot apunta a que alguna cosa no gaire legal va passar realment.

Però no cal fer trampes per guanyar Eurovisió. Com deia fa dos paràgrafs, el petit anàlisi que hi feia ens diu què ha de fer Espanya per guanyar aquesta pantomima: separar-se. Per exemple, la cosa podria quedar en Espanya, Catalunya, Euskadi, Galícia i Andalusia.

Així Espanya rebria els vots de quatre països més, a banda d’Andorra i Portugal.

Després vingué el que expliquen els historiadors i lingüistes.

Ara sabem que les llengües evolucionen, fins i tot n’hi ha que es barregen. I també que se’n poden crear in vitro, com l’esperanto o l’èlfic. Però el que no és tan normal és que ressuscitin.

Això és el que li ha passat al cornuallès, una llengua que fou engolida per l’anglès, que es considerava morta des que morí l’última dona que el parlava, Dolly Pentreath, el 1777 i que ara, segons es pot llegir a La Vanguardia l’han ressuscitat. L’idioma.

La qüestió és que ja fa temps que al Regne Unit hi ha un cert interès en recuperar el patrimoni cultural perdut de les diferents regions. Un patrimoni que no s’hauria perdut si haguessin tingut una mica més de cura, cosa que els anglesos no s’han caracteritzat sovint per tenir. I si no que els ho preguntin als indígenes nord-americans, encara que sigui en anglès.

Tanmateix em sembla una bona notícia. La llengua pròpia caracteritza el pensament de cadascú i de la societat que el parla, en el benentès que és mitjançant la llengua com articulem el nostre pensament. Per tant, quantes més llengües, més diversitat. I a partir d’aquesta diversitat podem aprendre els uns dels altres.

A banda de tot això, l’experiència de ressuscitar una llengua pot ser útil d’aquí a un munt d’anys. Potser llavors algú intentarà ressuscitar el català. Encara hi ha esperança, doncs.